No canviar de barri i que els habitatges dels pares estiguin pròximes entre si afavoreix la convivència amb els fills després d’una separació
VERA CASTELLÓ
Ens casem i divorciem menys. Això diuen les estadístiques. Així i tot més de 100.000 parelles trenquen la seva relació tots els anys a Espanya. Els qui hagin passat per una separació saben el difícil que pot arribar a ser, més encara si hi ha fills.
Una de les primeres qüestions pràctiques que cal resoldre és l’allotjament. On viuré? i el meu ex? i els nens? Gairebé un de cada tres divorcis acaba en custòdia compartida, segons dades de l’INE. En aquests casos existeixen elements que poden ajudar a gestionar millor la nova situació, tant per als adults com per als menors.
“Hi ha moltes possibilitats per a distribuir el temps que els fills i filles passen amb els seus progenitors després de la separació. Des de la tradicional de finalitats de setmanes alternes amb un dia intersetmanal, a una setmana amb cadascun, o l’anomenat niu, on els nens es queden en la llar i cada progenitor entra i surt”, apunta Connie Capdevila especialista en mediació de coparentalitat i vocal de la Junta de Govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC).
Aquesta última opció, que siguin els pares els qui girin d’habitatge, és bastant bona per als fills, “però menys per als pares”, explica Trinidad Bernal, doctora en Psicologia i directora de la Fundació ATYME, entitat pionera a Espanya en labors de mediació. Segons aquesta experta, “és cert que l’adaptació és més tranquil·la, no es canvia de context, hi ha pocs moviments, etc. Sol ser interessant en els primers mesos, però no pot durar més d’un any, ja que fa inviable que els pares refacin la seva vida”. A més, perquè la fórmula sigui satisfactòria, ha d’haver-hi un consens extraordinari en qüestions com la neteja i l’ordre de la casa, perquè compartir l’entorn en moments diferents no sigui un problema que acabi traslladant-se als nens.
Així doncs els professionals coincideixen en el fet que els fills canviïn de casa no és l’ideal, sí que és el més pràctic. A més, propícia l’equilibri i igualtat entre els progenitors, sempre que no es tracti només de repartir-se el temps, sinó també de compartir a parts iguals la implicació. “Després d’una separació, els nens i nenes són els qui afrontaran més canvis en el seu dia a dia. Tenir dues cases pot implicar tenir dos estils parentals diferents, amb regles diferents a les que adaptar-se. Els progenitors poden ajudar sent conscients de l’estrès i minimitzar l’impacte en el seu dia a dia”, indica Capdevila.
Encara que no hi hagi una regla fixa, ja que cada família és única, sí que hi ha alguns consells que poden ajudar-nos a gestionar tan bé com sigui possible la situació, sobretot si els fills són encara nens.
Mantenir l’entorn
La qüestió més important té a veure amb la ubicació i la distància entre els dos habitatges. Almenys en els primers moments no és aconsellable traslladar-se lluny, ja que “suposa treure als nens del seu entorn habitual, la qual cosa entorpeix l’adaptació a la nova situació. Anar-se del barri pot significar canvis en el col·legi, de companys, veïns, rutines, etc“, ressalta la responsable de ATYME.
Cases pròximes
Quant a la distància, cal tenir en compte que els desplaçaments llargs sempre són un inconvenient, així que en la mesura que sigui possible és essencial respectar la proximitat entre un habitatge i un altre. “La proximitat facilita la convivència sense pertorbar la rutina. I aquí l’ideal és que estiguin equidistants de l’escola. El que és molt mala idea és canviar als fills de col·legi perquè estigui més pròxim a les dues cases”, insisteix aquesta psicòloga.
Habitatges igualment equipats
A més, és recomanable que en cada casa hi hagi tot el que necessiti el nen: roba, entreteniment, material escolar, etc. Cal evitar els tràfecs d’un lloc a un altre. Bernal també assenyala que les característiques de les dues cases haurien de ser similars, encara que hi hagi diferències d’estatus econòmic entre els progenitors. “Que una estigui per sobre de cert estàndard i l’altra sigui més modesta farà que els nens, per comoditat, prefereixin una per davant de l’altra. Això provoca greuges comparatius que cal intentar evitar”.
Acordar normes comunes
Així mateix, és beneficiós per als menors que els progenitors consensuen alguns aspectes de la disciplina. “Crear regles familiars que siguin similars en totes dues cases (neteja, temps de televisió i altres pantalles, horari de sortida, etc.) i conseqüències similars quan trenquen les regles, crea seguretat per a un nen/a de qualsevol edat. De la mateixa forma, ajuda a progenitors perquè aquests manipularan menys amb ‘Mamà em deixa sempre fer…“, adverteix la psicòloga del COPC. També aconsella consensuar uns mínims amb l’exparella, especialment per als fills més petits: “alguns nens insisteixen que les coses es facin igual en cada casa. Explica-li al teu fill/al fet que a la teva casa, això es fa diferent. No criticar com es fa a casa de l’altre. Els nens poden adaptar-se a diferents rutines sempre que les regles estiguin clares i les coses siguin predictibles”.
Organització
Finalment, per a Capdevila és molt important la planificació. Entre les seves recomanacions, que s’informi el fill de qui li portarà a l’escola o qui li recollirà, i que s’utilitzi “un calendari de dos colors en el qual pugui veure quan està amb cada progenitor. Per als més petits, es pot seguir el que utilitzen en el seu parvulari”. A més, per a ajudar els de menys edat en la transició és aconsellable deixar-los que es portin la seva manta o ninot preferit amb si, preparar un ritual per a anar-se i un altre per al retorn -pot ser escoltar música, un bany, etc.- i interessar-se “per com li ha anat, però evita preguntar sobre la teva exparella. Potser no vol parlar en arribar, sinó més tard”.
Enllaç: https://elpais.com/economia/2019/01/24/actualidad/1548346264_786557.html
Añadir un comentario