Els acords en previsió de divorci o ruptura de parella de fet estan expressament recollits en l’article 321-20 del Codi Civil de Catalunya, la qual cosa ho converteix en l’únic ordenament jurídic que reconeix aquests pactes.
Aquests pactes no gaudeixen d’un reconeixement jurídic explícit en la legislació civil comuna, això és, en el Codi Civil, encara que existeixen nombrosos preceptes que recolzen la validesa genèrica dels pactes matrimonials en previsió de ruptura, per la qual cosa podem afirmar, sense por a equivocar-nos, que aquests pactes són vàlids i eficaços en fer-se en ús de l’autonomia de la voluntat i la llibertat en la contractació mútua, tenint com a límit que no siguin contraris a les lleis, la moral ni a l’ordre públic.
Aquests pactes poden dur-se a terme amb anterioritat o posterioritat a la celebració del matrimoni, però en cas de les parelles de fet necessàriament s’han de fer bé al moment de la constitució de la parella de fet bé amb posterioritat a aquesta constitució, però no són possibles els pactes previs si la parella de fet no està constituïda.
Els pactes en previsió de ruptura s’han de formalitzar sempre en escrit públic perquè siguin vàlids i eficaços, els recollits en document privat entre els pactes són nuls com a pactes en previsió de ruptura i en conseqüència no seran executables.
El notari té l’obligació d’informar per separat a les parts de les conseqüències del que signa’n. Els signants, per la seva banda, tenen l’obligació de facilitar tota la informació sobre el seu patrimoni i els seus ingressos, sent aquesta obligació molt important, ja que si en el futur alguna de les parts demostra que desconeixia el veritable estatus econòmic i financer de l’altra part podria evitar l’execució dels pactes si aquests el perjudiquen precisament per la falta d’aquesta informació.
És possible que les parts puguin renunciar o limitar algun dret sempre que aquesta limitació o renúncia sigui recíproca entre ells; la renúncia o limitació ha de ser exactament igual per a ambdues parts.
Les limitacions dels pactes són que no poden ser ni contraris a la llei, ni a la moral, ni a l’ordre públic, ni perjudicar els interessos dels menors, si n’hi ha, ja que en aquest cas serien nuls.
Els pactes més habituals són:
1) Pactes sobre règim de tinença i administració de béns a les mesures provisionals previstes en l’article 233-1-1 del CCC.
2) Pactes sobre el règim de guarda i custòdia dels fills: En cap cas els pactes poden ser lesius per als interessos dels menors; en cas d’execució d’aquests pactes és el Ministeri Fiscal qui ha de vetllar per aquests interessos i és qui ha de decidir si són o no adequats o/i perjudicials per a ells.
La llei possibilita fins i tot incloure en els pactes en previsió de ruptura el Pla de Parentela que proveeix el CCC en l’article 233-9.
3) Pactes sobre la pensió compensatòria en cas de matrimoni, o pensió d’aliments per a la parella en cas de parella de fet: L’acordat per les parts en aquestes pensions han d’atendre al recollit en l’article 233-16 CCC que determina la durada, la quantia, l’extinció i la modalitat.
No obstant això, l’anterior hem de matisar que seran nuls els pactes que col·loquin a una de les parts en la situació d’impossibilitat de cobrir les seves necessitats bàsiques quan es doni la ruptura. La renúncia de la pensió compensatòria o d’aliments serà vàlida sempre que qui renuncia pugui atendre a les necessitats bàsiques malgrat renunciar, en cas contrari serà nul.
4) Pactes sobre la compensació econòmica per raó del treball: En aquest pacte es permet qualsevol acord econòmic per entendre’s com un dret de lliure disposició tal com recull l’article 231-20 CCC.
5) Pactes sobre l’habitatge familiar: En aquest pacte també existeix llibertat absoluta respecte a establir el model d’ús o/i atribució de l’habitatge familiar. L’únic límit és que el pacte establert entre les parts no pot perjudicar l’interès del menor quan es produeixi la ruptura.
6) Pactes de liquidació i repartiment de béns: Cap qualsevol tipus de repartiment o adjudicació dels béns sigui en el repartiment, distribució o adjudicació, i tant de l’actiu com del passiu.
No obstant això, tot l’anterior, l’article 231-20 CCC declara que “els pactes en previsió de ruptura que al moment en què es pretén el compliment siguin greument perjudicials, per a una de les parts, no són eficaces si s’acredita que han sobrevingut circumstàncies rellevants que no es van preveure, ni podia raonablement preveure’s al moment en el qual es van atorgar”.
És aplicable per a un pacte que amb posterioritat reporta perjudicial per a alguna de les parts com a conseqüència d’una alteració sobrevinguda de les circumstàncies tingudes en compte al moment de formalitzar els pactes; en aquest cas el pacte és ineficaç si s’acredita que efectivament concorre un canvi de circumstàncies rellevant.
By Cristina Navarro
Añadir un comentario