És bastant habitual que després d’un divorci o separació el progenitor que té atribuïda la custòdia entengui que és ell qui està exercint les funcions de la pàtria potestat en exclusiva mentre que l’altre progenitor no ha de participar d’aquestes, relegant-lo a un segon lloc i limitant-lo al fet que visiti als seus fills i participi només d’algunes decisions més importants i transcendents dels menors.
Així doncs, no és estrany que un progenitor desconegui situacions o fets relatius als seus fills a conseqüència que l’altre progenitor o no l’informa o li oculta informació, assabentant-se en moltes ocasions, si és que arriba a fer-ho, gràcies i a través del propi fill.
El Codi Civil no contempla una norma que estableixi explícitament l’obligació del progenitor que té als fills sota el seu guarda d’informar l’altre sobre els aspectes rellevants dels menors, per la qual cosa al no recollir aquest deure d’informació ha estat la jurisprudència la que ha considerat necessari, per a l’exercici de la pàtria potestat, que els progenitors es traslladin tota la informació que els permeti conèixer la situació dels seus fills en tot moment.
Per aquest motiu la jurisprudència hagi hagut d’establir quines són les decisions que necessiten ser consensuades per tots dos progenitors donada la seva rellevància, i per ser pròpies de l’àmbit de la pàtria potestat, i quins poden quedar al marge en considerar-se compreses en l’àmbit de la guarda i custòdia, i per tant, poden ser adoptades pel progenitor que ostenta la cura dels menors a cada moment.
Mentre la pàtria potestat és el concepte general, la guàrdia i custòdia és un concepte especial que emergeix davant la falta de convivència dels fills amb algun dels progenitors.
És obvi, que per a poder prendre les millors decisions en interès dels fills tots dos progenitors han de disposar de la informació màxima i més completa possible, i l’única manera de poder-ho garantir és que tots dos la hi proporcionin entre ells sense utilitzar als fills com a missatgers o intermediaris.
A diferència del Codi Civil, el Codi Civil de Catalunya en el seu article 236-12 sí que tracta el deure d’informació en imposar al progenitor que estigui exercint a cada moment la potestat parenteral el deure d’informar l’altre de manera immediata i completa de tots els fets importants que es produeixin tant en la cura dels fills com en l’administració del seu patrimoni, sent aquest deure recíproc ja que també afecta a l’altre progenitor per igual quan els menors es trobin en la seva companyia.
Tant és així que l’Audiència Provincial de Barcelona, secció 12, en la sentència número 733/2018, de 28 de juny de 2018, ja va declarar que no és necessari incloure l’obligació d’informació en la pròpia sentència en ser matèria de responsabilitat parental de tots dos progenitors; tots dos tenen tant dret a rebre informació sobre els seus fills com a obligació de donar-la. Entén l’Audiència que no és necessari que es faci constar de manera específica perquè ja de per si mateix forma part del contingut de l’exercici de la pàtria potestat regulada en l’article 236-11 i en l’article 236-12 CCCat.
Què ocorre quan un progenitor incompleix aquesta obligació d’informació? Que està incomplint una obligació de fer que pot executar-se a través del corresponent procediment d’execució. Aquesta execució comportaria el requeriment a l’incomplidor perquè compleixi, i fins i tot se li podrien imposar multes coercitives a més de la condemna en costes en haver estat el seu incompliment el causant del procediment en si.
El deure d’informació està inclòs en la potestat parental, i la potestat parental està en el títol executiu, per la qual cosa en executar la potestat parental s’inclou com una de les seves manifestacions el deure d’informar. La potestat parental obliga a informar de manera immediata sobre actes rellevants, i també sobre la vida ordinària dels menors, de manera que el no custodi pugui estar al corrent de tot el que concerneix els seus fills quan aquests es troben sota la cura de l’altre.
By Cristina Navarro
Añadir un comentario