Tot el relacionat amb l’habitatge és un dels temes que més preocupa després de la ruptura, per això és necessari matisar que existeixen diferents despeses i que depenent de quals siguin aquestes despeses es tracten d’una manera diferent; d’una banda, estan les despeses derivades del propi ús, ja sigui l’habitatge de propietat o arrendada, i per un altre, les despeses inherents a la propietat en si.
En anteriors ocasions ja hem tractat amb detall tot el relacionat amb el pagament de la hipoteca i despeses inherents a la propietat de la qual fora l’habitatge familiar abans de la ruptura, i per això creiem imprescindible ara tractar i centrar-nos en les despeses derivades de l’ús de l’habitatge quan aquest ús ha estat adjudicat a una de les parts, ja sigui per acord entre ells o per sentència judicial.
Després del divorci o la separació s’han de continuar abonant les despeses de l’habitatge i s’ha de determinar qui i com s’abonen aquestes despeses. Evidentment preval el que la parts acordin, però si no han aconseguit un acord sobre aquest tema, el jutge aplicarà el que preveu la llei en aquest sentit. Per això, el primer que hem d’aclarir és quines despeses s’entenen inclosos segons la legislació actual.
La norma general estableix que les despeses ordinàries de conservació, manteniment i reparació de l’habitatge, inclosos els de la comunitat i subministraments, tributs i taxes de meritació anual hauran de ser abonats per qui tingui atribuït l’ús, mentre que els Inherents a la propietat els haurà d’abonar qui sigui el titular de la propietat (hipoteca, vesses, segur de la hipoteca, etc.).
Una vegada aclarits i classificats les despeses és important distingir les dues situacions que poden donar-se: si hi ha acord i si no n’hi ha.
• SI HI HA ACORD ENTRE LES PARTS: Tal com ja s’ha repetit en nombroses ocasions existeix una absoluta llibertat de pacte en matèria de despeses de l’habitatge. Amb independència del que determina la llei en aquest sentit, les parts poden acordar com pagar aquestes despeses i els acords entre ells serà d’obligat compliment. Fins i tot, les parts poden acordar assumir l’obligació de pagament d’algunes despeses per un període de temps, de manera temporal o de manera parcial, sent en tot cas qualsevol d’aquests acords i formes vàlid. Pactar tot això és possible gràcies a que el propi conveni regulador és un negoci jurídic que pot incloure pactes de tota mena amb l’única excepció que aquests pactes no siguin contarios a la llei, la moral o l’ordre públic.
Així doncs, els acords entre les parts preval i té força de contracte i força executiva, de manera que si alguna de les parts incompleix els pactes es podrà interposar una demanda executiva per a obligar-ho al fet que compleixi.
• SI NO HI HA ACORD ENTRE LES PARTS: En aquest cas els tribunals dictaminen en aplicació de la llei el que estableix en l’article 233-23 del Codi Civil de Catalunya i que determina el següent:
Article 233-23 Obligacions per raó de l’habitatge.
1. En cas d’atribució o distribució de l’ús de l’habitatge, les obligacions contretes per raó de la seva adquisició o millora, inclosos les assegurances vinculades a aquesta finalitat, han de satisfer-se d’acord amb el que es disposa pel títol de constitució.
2. Les despeses ordinàries de conservació, manteniment i reparació de l’habitatge, inclosos els de comunitat i subministraments, i els tributs i les taxes de meritació anual són a càrrec del cònjuge beneficiari del dret d’ús.
By Cristina Navarro
Añadir un comentario