La sentència 194/2016, de 29 de març del TS casa i anul·la la Sentència de l’Audiència Provincial de Madrid en data 24 de febrer de 2015 (número 22136/2015), que nega a l’actor la guarda i custòdia compartida del seu fill menor, recordant a aquest òrgan judicial que ha de seguir la doctrina marcada per l’Alt Tribunal.
«La sentència, certament, desconeix, com si no existís, la doctrina d’aquesta Sala i posa en evident risc la seguretat jurídica d’un sistema necessitat d’una solució homogènia per part dels Tribunals als assumptes similars. Però més enllà d’aquest desconeixement de la jurisprudència i d’un escàs o nul esforç a incardinar els fets que s’ofereixen per ambdues parts en algun dels criteris reiteradament exposats per aquesta Sala sobre la guarda i custòdia compartida…”,
«La sentència no solament desconeix la jurisprudència d’aquesta Sala sobre la guarda i custòdia compartida, sinó que més enllà del que recull la normativa nacional i internacional sobre l’interès del menor.
El Tribunal Suprem considera “la guarda i custòdia compartida com alguna cosa normal i no excepcional, i és el lògic lloc que el normal ha de ser que els fills puguin compartir el major temps possible amb tots dos progenitors”. Sentencia nº 758 de TS, SALA 1ª, de 25 de novembre de 2013.
“La continuïtat dels deures dels pares cap als seus fills, amb el consegüent manteniment de la potestat conjunta, resulta sens dubte la millor solució per al menor puix que li permet seguir relacionant-se de la manera més raonable amb cadascun dels progenitors, sempre que això no sigui perjudicial per al fill, des de la idea que no es tracta d’una mesura excepcional, sinó que al contrari, ha de considerar-se la més normal, perquè permet que sigui efectiu el dret que els fills tenen a mantenir aquesta relació”. STS, Civil de 29 d’abril de 2013; Sentencia 257/2013; Recurs 2525/2011:
“Es considera la custòdia compartida com un sistema excepcional que exigeix una acreditació especial, quan la doctrina jurisprudencial ho ve considerant com el sistema desitjable quan això sigui possible. Per a la seva adopció, no s’exigeix un acord sense fissures, sinó una actitud raonable i eficient amb vista al desenvolupament del menor, així com unes habilitats per al diàleg que s’han de suposar existents en els litigants, al no constar el contrari”. Sentencia nº 51/2016 de TS, Sala 1ª civil, 11 de febrer de 2016.
Añadir un comentario