És molt important distingir la naturalesa de les diferents despeses, els qualificats dels ordinaris, els extraordinaris necessaris i extraordinaris voluntaris o potestatius. Els primers es trobaran inclosos en la pensió alimentosa, prèviament determinada i ben quantificada, els extraordinaris necessaris estaran continguts en el deure alimentós, però abonables amb independència i al marge de la pensió, i els voluntaris o potestatius requereixen de l’acord dels progenitors perquè existeixi l’obligació de satisfer-los en la proporció acordada o decretada.
ELS MÉS FREQÜENTS ENTESOS COM A NECESSARIS: Inclosos en l’excepcionalitat, vénen referits als de caràcter mèdic, clínic, farmacèutic d’elevat cost, tractaments mèdics, psiquiàtrics, psicològics de rehabilitació, de material que exigeix la salut o integritat física dels fills, i també despeses relacionades amb la formació acadèmica o cultural, viatges d’alt cost, etc., afectant als fills, la qual cosa exigeix, generalment, mancant pacte en contrari, acord entre els progenitors.
SENSE PRÈVIA COMUNICACIÓ: Poden ser urgents i necessaris, relacionats habitualment amb la salut dels fills, amb vista a la possibilitat de donar lloc, en tals suposats, a la viabilitat de la reclamació dels mateixos, encara sense la necessitat de la prèvia autorització o comunicació, o consentiment, de l’altre progenitor.
EXISTENTS ANTERIORS A LA SENTÈNCIA: S’inclouen en els ordinaris.
DESPESES D’ESCASSA QUANTIA: Les activitats del centre escolar per escassos imports és evident que aquestes despeses són ordinàries, corresponen a actes culturals ordinari que desenvolupa el col·legi.
PREVISIBLES: El segur metge del col·legi és previsible i per tant ordinari.
EXTRAORDINARIS: COMUNICATS I ACCEPTATS PER ACTES PROPIS: Preparació de la comunió, les activitats esportives posteriors a la sentència de divorci, els exàmens oficials d’idiomes, classes particulars, tot això comunicat al seu moment al demandat, qui en ocasions ha fet pagaments parcials per aquests conceptes, sent aplicable la teoria dels actes propis, i en aquest sentit, en relació a aquesta teoria, en els termes recollits per la jurisprudència, entre unes altres, sentència del Tribunal Suprem de data 21 de setembre de 1987, es configura quan s’actua contra la bona fe quan s’exercita un dret en contradicció amb la seva anterior conducta, en la qual es va fer confiar a un altre, vulnerant amb aquesta conducta les normes ètiques que han d’informar l’exercici del dret, les que, lluny de mancar de transcendència, determinen que el seu exercici es torni inadmissible
Añadir un comentario